Què et passa, estrella?

He pensat que seria agradable el canvi de format, és un experiment, escriure sobre millenials em va fer pensar. Vosaltres direu. Us relinko a aquest altre article. Una de cal, otra de arena.

Després d'una carrera es poden fer vídeos com aquest, vergonya m'hauria de fer.

Millenial ho serà ta mare

Tinc una crisi d'identitat. El metge diu que no és greu però jo no ho tinc tan clar. Wikipedia, la biblioteca d'Alexandria del nostre temps, em posa dins dels Millenials, la generació Y, compresa entre el 1984 i el 2004... - o entre el 1980 i el 1996 o entre el 1980 i el 1993 (però aquí ja no hi entraria per un any, uf! Que complicat) o els que es van fer majors d'edat durant els 2000 - deixem-ho en aproximadament, i no sé si vull formar part d'aquest grup tan... selecte.

Nota per la reflexió: Entre en 1984 i el 2004 vam passar de tenir fax i que se't pengés internet si et trucaven al fixe a portar un Smartphone a la butxaca, no sé jo si el tall d'anys està massa ben fet.

Així doncs he fet una rigorosa investigació, per si hi ha algú que tampoc pot dormir preguntant-se si és Millenial o no, per intentar discernir què diferència aquesta generació de la resta d'humans. He consultat fonts tan fiables com: l'ABC, Forbes, El País, GQ i el Huffington Post – periodisme de qualitat, aquí no fem lletjos a ningú – i aquestes són les conclusions que n'he tret:

a) Origen

• Es poden dividir en dues onades: la primera, la de Bola de Drac i la segona, la de Pokémon, tot i que això a Catalunya queda una mica dissolt per la omnipresència de Bola de Drac durant vint anys a la televisió. Sento que aquesta dada no sigui significativa.
• Estem molt marcats per la MTV, gràcies a déu que l'època de la nostra infància és la de Daria  i no la dels Shore.   
• Em sap greu comunicar-vos que Hannah Montanna és una icona de la generació. Hi ha qui diu que qui ha viscut el boom Hannah Montana és Millenial i qui no, no ho és.

Així doncs, comenci on comenci el tall, hi estem dins. Criats en fantàstics valors com que posar-te perruca fa que ningú et reconegui (recordem que això ja s'ho va inventar Clark Kent amb les seves ulleres), que està bé capturar animals amb poders màgics i fer que es barallin entre ells o que els doblatges en català són els millors de la Terra.

Ei, que no només ens ha criat la televisió, sembla mentida però també ho han fet els nostres pares. Uns pares, la generació X, que creien en l'Amercian Dream: una casa, un cotxe i un lloc de feina fixe. Volien, amb tota la bona fe del món, que visquéssim millor que ells (o com a mínim igual) i es veu que donar-nos facilitats i títols universitaris ens ha convertit en una generació preparada i malcriada. Els 90, quan tothom es creia que era ric, van fer molt mal.

b) Actualitat

• Som nadius digitals (i els del 84?), la nostra vida passa en moltes pantalles i en xarxes socials. Hem repudiat la televisió convencional (però potser això no és culpa nostra, heu vist què hi fan?) i tenim Zero TV Homes.* 
  
  
• Aquesta addició a la tecnologia ens ha convertit en impacients: Que Amazon triga 48h? Què dius? Són d'abans del 2.000 o què? - Netflix s'ha vist obligat a penjar les temporades de cop perquè som incapaços d'esperar una setmana per veure un capítol – Tinder t'ajuda a buscar sexe cites de merda amor des del sofà de casa.
  
  
• La immediatesa i el compartir la vida a instagram i deprimir-nos per tenir menys de 50 likes perquè ningú aprecia què feliços que som, ens ha tornat insegurs i egocèntrics: volem ser importants a la nostra feina, make the difference. Res de l'American Dream dels nostres pares: cremem les oficines, som la generació que canviarà el món, som importants, som una generació d'emprenedors, (quina sort, eh?)
  
  
• Amb tantes ganes de canviar el món, les pobres empresses han hagut d'accedir a contractar-nos de becaris sense beca. Tan egocèntrics som que fem voluntariat que treballem sense cobrar, (perquè som tan  impacients i no podem ni esperar un sou a final de mes).
  * Aquí la paradoxa de les Zero TV Homes, ja em direu amb què les lloguem/comprem amb aquests Zero Salary Jobs que ens ofereixen.

Ho tenim fotut nois, com a Millenials, generació Y, digues-li com vulguis. Darrere nostre es veu que pugen els de la Generació Z, que van ser afortunats per créixer amb la crisi i els va anar de PM per ser realistes per la feina.

Tot i així la vertadera incògnita és: quina lletra posaran als que vagin després d'ells, si se'ls han acabat ja les de les equacions?

El dia que Vueling va impedir que mengés sushi per dinar.

Sembla que viatjar amb avió té glamour. Com a mínim una mica més que fer-ho amb tren o autobús, però no ens enganyem, ve a ser un glamour d'aquests de lluentons del Zara, de mentida.

El fet de viure a l'estranger aquest any (Salamanca) ha fet que hagi agafat més de l'habitual aquest mitjà de transport; i què voleu que us digui, lluny d'aquell romanticisme amb el que se'l mira ve a ser força insípid tot plegat o així era fins dissabte passat.

Vaig arribar a l'aeroport internacional de Villanubla-Valladolid, d'on surten la bestialitat de TRES vols al dia, sobre les 9.00h del matí, hi havia altres passatgers, tot tranquil, volavem a les 10.00h . No era un matí diferent a cap altre, no hi havia cap senyal que indiqués pas el contrari, Castella seguia sent plana . Des de la cafeteria (únic local comerical del lloc) es podia veure l'avió aterrat i disposat a dur-nos a Barcelona. Il·lusos de nosaltres, vam passar per el control de seguretat sense saber que ens transportarien a... La Dimensió Desconeguda.

“Senyors i senyores passatgers l'avió ha tingut un impacte amb una au força grossa i el vol es veurà retardat entre tres i quatre hores”

En aquell moment ningú va pensar en el patiment del pobre ocell ni el del seus familiars, més aviat l'empatia era poca. Resignats, cadascú va buscar el seu raconet ideal (aka: una taula amb endoll) i ens vam dedicar a esperar al messies que ens havia de treure d'allà: un mecànic provinent de Madrid, deien les llegendes. Ens fan sortir de la zona d'embarcament i ens tornen a fora, que ocupem espai i en un aeroport tan gran no hi cap tanta gent.

Mentre les pantalles seguien dient que volàvem a les 10.00h, Google (que ho sap tot) anava fent actualitzacions: 11.00 – 11.15 – 13.00 – 13.30... En aquest punt encara es respirava un ambient d'optimisme, arribaríem a l'hora de dinar. La taula del meu costat, un grup de gent amb nàutiques i polo (vells integrants de les juventudes) somiaven amb gambes a la Barceloneta, els de dos taules més avall anaven a veure un equip de León que s'anava a disputar coses importants  a Barcelona, i una parella amb crios intentava que es mengessin un entrepà de truita amb ketchup (aka: pa amb tomàquet espanyol)... Jo, encomanada d'aquesta rauxa boja, encara imaginava arribar a un restaurant pel qual tenia reserva per dinar.

Aquí podeu veure els de La Cultural, protegint-se de les males notícies amb la bufanda.

S'acostava l'hora, algunes persones d'algun departament tècnic havien donat un parell de voltes a l'avió, ja es notava a l'ambient que volariem. I... patpam, que google diu que dues hores més, a les 15.30h. Intentem conservar la calma. Envio un Whatsapp: que cancel·lin el dinar, no arribo. Em diuen que no em preocupi, que quan arribi a Barcelona tindré sushi esperant-me, un take-away i que passem la reserva a sopar, tot solucionat. 

El nen de la truita ara dormia entre dues cadires i la gent començava a donar voltes sense parar en aquell espai minúscul que és l'aeroport de Villanubla, havíem perdut l'optimisme, on era el nostre messies? Es començaven a sentir les primeres veus: i si el cancel·len, jo he sentit que és culpa de Barcelona, no ens deixen aterrar... I de cop... Plot twist: que sortim a les 15.00h! Que ens han regalat 30 minuts! Festa i diversió! Obrim el xampany! (Cava no, que Barcelona no ens deixa aterrar i recordem que estem a Valladolid).

Que us ho heu cregut? Ah, jo també, tranquils. No sabreu la ràbia que fa que un vol que sortia 7h més tard que el vostre amb el mateix destí surti abans que vosaltres. Un vol que vau descartar per estar més estona a casa, un vol que... SI US PLAU QUE EM POSIN A LA BODEGA! SÓC FLEXIBLE, SI HO INTENTEM FORT ENTRO A LES MIDES DE RYANAIR, SI US PLAU!

Ni dinar, ni sushi, ni hòsties. Riu-te'n tu ara del Tom Hanks a La Terminal, com a mínim ell tenia botigues. Nosaltres allà, vivint el Dia de la Marmota, que cada cop que actualitzàvem la app deia 2h més... Des de Barcelona em deien que el dinar passava a sopar, que no em preocupés. Ara sortia a les 17.30h.

Les meves fabulacions sobre què li havien passat a l'avió havien passat feia estona de colom a cigonya quan algú va decidir prendre accions. Un home ben vestit amb un pin del Barça a l'americana, a dia d'avui encara no sé qui és, ens va reunir, ens va convèncer i ens vam amotinar. Ja que no hi havia cap (CAP) representant de la companyia en qüestió, vam anar a cridar als d'Aena: sinvergüenzas, nos estan tomando el pelo, que llamen a alguien... davant de les amenaces de mort de dues-centes persones avorrides i fastiguejades (entre les quals gent de León que ja veia fotut això d'arribar al partit) ens van deixar anar una frase lapidaria: és que el mecànic... encara ha no ha vingut.

Moment crític del dia, les pantalles segueixen dient 10.00h però Google marca 20.30h. “No arribo al sopar”. I per dins em dic que no volo, que no volem, que és impossible. M'estic tornant boja, com Jack a The Shinning, a Villanubla ho hagués passat pitjor, segur, s'hagués tornat boig més d'hora. Hi ha gent que marxa amb cotxe, segurament d'altres a peu però no els vaig veure. Si hagués conduit ja seria a casa... som el poble jueu perdut al desert. Som els oblidats en un aeroport de merda. Si us plau, que vingui algú a treure'ns d'aquí. 

Aquesta és la imatge de la desesperació.

Algú s'ho repensa i posa 18.00h per sortir, ja no ens ho creiem. La nostra situació ha arribat a extrems que fan que es mitjans de comunicació es desplacin al lloc dels fets... arriba la tele. Sí senyor, periodistes a denunciar les injustícies les món. Castilla y León Televisión. Allà, a plantar trípode, al peu del canó. La reacció va ser immediata: tin, tin, tin... el vol retardat pot embarcar. No ens ho creiem, ells tenen imatges de nosaltres entrant, tornant a passar pel detector de metalls, esperant sortir de la Dimensió desconeguda i... sorpresa, una hora més dins de la zona de seguretat, allà no poden entrar periodistes (perdoneu, eh? ni que fos la CNN, però bueno, amagueu-nos si voleu).

 Els del partit nerviosos, calculant metros entre el miniestadi i el Prat, els de les gambes encara parlaven de gambes i els nens feien cara a rebentats, normal, tots ho estàvem. Eren pràcticament les 19.00h.

Ningú, en 9h es va dignar a moure un altre avió, estem a 200km de Madrid. Hi ha rumors que dieien: si no ens movem, és perquè la tripulació encara està a l'hotel. Quan es presenten el xiulen i els criden (i sort que ningú tenia pedres).

Ja arribem al final d'aquesta llarga travessia d'inamovibilitat: el pilot els demana disculpes en nom de la companyia. El vol que normalment dura 1h, el farem en 50 minuts, tenim el vent de cua.

Gràcies a déu, que com a mínim, tenim el vent de cua. 

PD: A tot això, l'avió que hi ha allà fora era el mateix, el de l'ocell, que de cigonya devia haver passat a terodàctil en tanta estona. 

PDD: La Cultural va guanyar però no ho van veure.

Tu saps posar Damasc al mapa?

Fa aproximadament una setmana, vaig ser testimoni d'una escena que em va deixar sense paraules. He meditat sobre si és una cosa prou interessant per vosaltres com per què la llegiu però, vist que a dia d'avui hi segueixo donant voltes, com a mínim deu ser prou interessant per mi com per escriure-la. Per entendre-la, us he de posar en context primer:

Jo sabia que aquest tipus de gent existia. Vull dir, ho deien les llegendes i els estudis d'audiència, en algun lloc havien d'estar, el que no esperava és que estiguessin a casa meva. Estic convivint amb tres noies que són públic de telecinco. I quan dic públic no vull dir allò de passada, sense voler i d'amagat, no. Vull dir que no miren les notícies del migdia per mirar Cámbiame, que saben qui ha guanyat cada edició de GH (i n'hi ha 17, DISSET... cosa que vol dir que alguna l'han mirat d'arxiu) i us poden fer un arbre genealògic de qualsevol folklòrica. Per què m'ha de passar això a mi, que m'he criat en una casa on estava configurat el 33 abans que TV3? Per què?

Clar, davant d'aquest panorama només quedaven dues opcions:

• a) Ser una antisocial i menjar a la meva habitació mentre miro Bron/Broen sense subtítols

• b) Fer l'esforç durant els àpats i empassar sense respirar.

Així que vaig optar per la b) (a dies). Un cop tenia assimilat que HBO i Netflix existien només dins de la meva habitació, tot era més fàcil. Benvinguda resignació. Ha guanyat la majora. Visca la democràcia.

Bé, hem arribat al punt d'inici. Això és el que va passar: Telecinco engegava All you need is love o no... una mena de resurrecció del programa dels 90, Lo que necesitas es amor, perquè es veu que algú el trobava a faltar. Presentat pel Risto (sí, el de OT i les columnes d'autoajuda que semblen molt trencadores però no ho són) perquè ara que està enamorat d'una influencer i tal doncs mira, tirem del carro (veieu què m'han fet, oi? No és sa). Deixem-ho aquí, no em vull dedicar a analitzar el sistema de negoci d'aquesta gent.

El cas és que anava passant gent explicant la seva vida amorosa, molt bé. Com sempre, tot correcte. I va arribar un d'aquests convidats que abans de fer-lo passar li fan un vídeo, suspicious, aquí passarà alguna cosa important si no, no li farien una introducció a part. Un noi així... musculós, guapet... te'l treuen fent esport, veieu per on vaig, oi?

Bé, la seva veu en off ens diu el seu nom, que està preparant-se per ser personal trainer, que va ser Mister Aràbia (o alguna cosa similar) i que és de Síria. Ui. Jo aquí vaig desplegar la parabòlica. Potser a algun directiu de la cadena li havia agafat una crisi de fe i volia equilibrar el Karma. El noi entra a plató, s'asseu: hihi, haha, jo busco una noia... bé, res a destacar i pam: deixa anar una frase lapidària. Una frase detonant. Una frase que no fa gens d'olor a mà de guionista: “Jo tinc una dona a la meva vida, és la meva mare.“ - I quan fa que no l'has vist? - 4 anys – sentència i es desmonta en directe pobre noi, ell no en té cap culpa ni dels focus, ni de l'espectacle, ni de l'entreteniment televisiu.

I aquí, aquest programa pseudo-romàntic va fer una mena d'intent heretge d'agafar l'ànima de “Bona Nit, Sarajevo” i comença a parlar de la crisi humanitària que avergonyeix a tot Europa. Quina llàstima que ho fessin amb les armes d'El Diario de Patrícia i passés l'inevitable. Apareix la mare, baixant per les escales, el públic exclama, llàgrimes i abraçades. Que bona gent són els de telecinco, hòstia. M'asseuen la pobra senyora que no sap què passa i que acaba de sortir de Damasc allà i van dient-li al noi, en estat de commoció emocional (és clar), què li ha de preguntar (perquè no tenen diners per un traductor, entenc): i els familiars?- s'atreveixen – Han mort dos germanastres seus, jo no ho sabia. Cap dels presentadors sap reaccionar. Què esperàveu? Això suposo. Si no no ho haguéssiu fet, oi? I seguien parlant davant d'una interlocutora que no entenia res. Quins cinc minuts tan angoixants, tan poc humans. I tot per què? Un vídeo viral? Feu-vos-ho mirar, fills meus.

El que m'ha dut aquí no és explicar l'òbvia carnassa que es troba a segons quin tipus de televisió, aquesta mena d'espectacle del dolor que vol ser empàtic i l'únic que fa és que te n'allunyis més, no. Perquè em podríeu argumentar això fa arribar la problemàtica a més gent que un documental del 33, de La 2 o a gent que mai posaria un Salvados, oi?

El que més em va escandalitzar va ser el comentari d'una noia de 19 anys. Res de senyores de Cuenca, res de gent que no té manera d'informar-se. Us parlo d'una addicta als smartphones com vosaltres i com jo.

• - La han traído de un país de estos que bombardean.

Com pot ser? No li sona Síria? Quan va ser l'última vegada que va posar les notícies aquesta mossa? De què parlen a casa seva? Potser per això es poden tancar fronteres i deixar que la gent mori al mar, perquè hi ha molta gent que no ho sap i, el que és pitjor, no li importa. Al seu cap hi ha un seguit de països on segurament tothom vesteix com l'Aladí, fan dansa del ventre i, com a denominador comú, es veu que estan bombardejats. Al seu cap així funciona l'ordre mundial i així ha estat sempre.  Perquè aquí no ens hem hagut d'exiliar mai per la guerra, tothom ho sap, i això ens queda molt lluny, per això no ens en sabem el nom.

Salamanca amb ela geminada

Fa exactament mig any que em vaig mudar a Salamanca. Bé, exactament, exactament no perquè hauríem de reduir les tres setmanes de vacances de Nadal i que vaig arribar a mig setembre, així que si voleu ho podem deixar en cinc mesos.

Espero que us sembli tan adequat com a mi el període de temps que hi porto vivint per poder escriure amb absolut rigor l'article que trobareu a continuació. Es tracta d'una guia de la ciutat per a catalans. La podríem titular “Salamanca amb ela geminada”.

Jo sé que tots sabem col·locar a la perfecció Osona al mapa de comarques però les províncies espanyoles se'ns escapen una mica més (Gràcies Generalitat). Sembla que puguem agafar Albacete, Segovia i Sòria, les escampem una mica per allà al mig que no hi ha res i au, ja està, doncs no. Salamanca es troba a 40 graus, 57 minuts i 54 minuts nord i 5 graus, 39 minuts i 50 segons oest, el que vindria a ser al mig però una mica cap amunt, sense ser Galícia, tocant a Portugal.

És capital d'una de les províncies de Castella i Lleó i té el seu propi moviment independentista (es que ens tenen enveja). País Leónes (lliure i tropical) vindria a ser la reivindicació de que Salamanca – León – Zamora han de ser comunitat autònoma a part, però es veu que els de León no volen als altres dos, volen ser León i prou, perquè són uns bordes. Països Catalans i Catalunya, per entendre'ns. Però vaja, de moment s'han de aguantar sent Castella i Lleó una comunitat autònoma on les distàncies s'experimenten de manera diferent. M'explico. Vosaltres agafeu la A2 direcció Barcelona i (si podeu fer més de 500m) no deixeu de veure mai edificis. Civilització. Fàbriques. Aquí això no existeix. La ciutat amb metro i cinemes en versió original que tenen més aprop (Madrid) està a 213km. Es com si algú de Manresa hagués d'anar fins a Perpinyà. I a sobre el 3G falla durant el camí, això sí si vas a Madrid pagues un túnel de 9€ i et sents com a casa.

Bé, ara que ja la tenim situada parlem de la població. A Salamanca hi viuen 144.949 habitats, un terç dels quals són estudiants i els altres dos terços són señoras con pieles que lloguen pisos als estudiants. Te dues universitats, la progre: USAL i la carca: La Ponti. En una hi han passat personatges il·lustres com Unamuno i a l'altre... bé, Rouco Varela. No us diré a quina vaig.

La concentració d'estudiants provoca un clima estrany, una cosa així com l'Oxford a l'espanyola que comporta molta festa i alcohol molt, molt barat i ressaques molt, molt dures (fins que t'acostumes al ritme) i una llibreria de segona mà cada tres portes, que és bonic i curiós.

En aquesta olla a pressió de ments pensants i debats candents n'hi ha un que a mi em sorprèn i em pertorba a parts iguals la tauromàquia. Els toros no, vull dir, ho tenim tots clar, oi? Tampoc hi va ningú. Ens la suen. Doncs resulta que aquí hi ha bàndols entre taurins i antitaurins i se'n parla als dinars familiars i enfronta famílies. Només dir-vos que el diari en paper de la ciutat, La Gaceta de Salamanca, té pàgines ( A COLOR I DOBLE PLANA) sobre els toros.

Això sí, és bonica. No ho negarem. És una ciutat molt bonica i monumental. Daurada sota la llum del sol i no tenen platja però tenen el Tormes que també porta aigua, tu. Què hi podem veure?

Hi ha esglésies... per donar i per vendre. Destaquem:

• El convent de San Esteban on hi ha una capella que per un part d'Ave Maries i tres Pare Nostres et donen 300 dies de perdó. Surt a compte, a Atrápalo ho marquen com oferta estrella.
• El convent de les Usrsules que són monges que fan pastissets i després passegen pel centre perquè diguis “Ui mira, una monja” i t'entretinguis una estona.
• Les Catedrals, que són dues ajuntades. La gòtica i la romànica. Però no romànic de Taüll així petitó i discret no, un tros de catedral que mare meva. Ah i té un astronauta esculpit a la façana, i un monstre que menja gelat i un escamarlà. Van dir prou de verges i sants que ja n'hi ha a tot arreu, clar que sí. (En realitat no, un altre dia us ho explico bé).
  
  

  

  
  

  

                                      Salveu-me, jo crec en la ciència.

I les dues universitats, que ja les hem mencionat. La guai que d'aquí poc farà 800 anys (riu tu del tricentenari) i té una granota a la façana (sí, és gent fan de posar coses curioses als edificis) que si la trobes aproves els exàmens o això diuen. A mi me l'han tapat amb una bastida, que graciosos. I l'altra que té una església que a l'skyline fa competència a la catedral. Només faltaria.

Ah, i la Casa Lis, modernista. Que no es de Gaudí però és molt maca i a dins hi guarden una col·lecció de nines que fa por. Quan la van fer es veu que només li agradava al senyor que la va pagar. Era un avançat a la seva època, un hipster que va anar a Barcelona i va tornar encomanat de modes rares com els vitralls de colors i els bigotis. 

 

I la joia de la corona. La Plaza Mayor igual que la de Madrid però tres cops més petita i construïda en nom de l'inigualable Felip V (el del decret de Nova Planta, us sona?). Però tu, són a casa seva que facin places a qui vulguin com deixar el medalló de Franco protegit per vidre i que no els sembli estrany. Insisteixo, facin el que vulguin com les plaques de la Falangue que hi ha per tota la ciutat... si no els molesten...
Ah i on es fa el cap d'any universitari a mitjans de desembre perquè així encara està tothom aquí (i tenim una altra excusa per beure).

 I... l'arxiu de la Guerra Civil però insisteixen que els papers són seus. Ho sento.

Eh, eh, eh... tranquils que no tot són convents i esglésies. Jo he desenvolupat un sisè sentit per trobar llocs modernets que tota persona quan surt de Barcelona necessita com l'oxigen. No tenen moritz però no li demanis peres al ... (com es diu olmo en català? Oh no, crec que m'estan enganxant el castellà).

Tenim el Barrio del Oeste. Molt cool. Street Art. No en serio, és monis a falta de Gràcia.

I la Malhablada que és una sala de microteatres. Més modernet que això no hi pot haver res, no? I sí, té bar a la terrassa.

I seguiria fent llista de lloc però no cal, no? Heu de venir a veure'm i així us els ensenyo.

 

Altres coses importants que heu de saber per acabar de fer aquesta guia complerta. El clima. Ens encanta parlar del clima, vivim al mediterrani on fa sempre (més o menys) bo i li seguim dedicant 20 minuts cada cop que hi ha notícies. Doncs bé aquí fa fred. No neva. Fa fred i prou. A base de capes (moltes capes) pots aconseguir vèncer i pots lluir mocadors de mida d'estovalles sense suar, que a Barcelona és complicat. El que sí que em va sorprendre és la boira. Una boira... pitjor que Lleida però clar et pares a pensar i està en un lloc més pla i més lluny del mar... normal, però no cal que vingueu a l'hivern. En serio, no ho feu.

Ei, i el menjar és molt bo i molt barat. Us podreu passar el dia penjant fotos a l'instagram i dient Espanya ens roba. Què més voleu?

La Barbie Curvy i la mare que la va parir

Barbie, la gran companyia de nines està vivint una gran revolució. Tot això és el resultat de l'anomenat “Project Dawn”. 
Jo ho estic veient com una pel·lícula d'espies total:

INT. Sala de juntes - DÍA

Una taula rodona al mig de la sala. La llum és tènue i il·lumina els pocs personatges asseguts, dues dones i un home. Tots van tragejats, estan seriosos. L'home no para de donar copets amb el bolígraf a la taula, la dona de la seva esquerra fa un glop discret al got d'aigua que té davant. S'obre la porta. Entra una noia jove, la becària, amb informes i els reparteix. La dona que està al cap de taula, la presidenta, mira seriosa als altres.

PRESIDENTA

I bé?

HOME

(dubtós)

Nosaltres ja no, ja no... Lego.... 

Lego és .... la companyia de joguines 

més gran del món, senyora.

La presidenta s'aixeca alarmada i dóna l'esquena a la taula.

PRESIDENTA

(suspira)

Lego? LEGO? 

Però si és una arma homicida!

HOME

Els informes indiquen--

PRESIDENTA

(amb fàstic)

Hi poden jugar...nens. NENS! 

Què passa amb les nenes, eh?

DONA 2

L'Elsa és la nina més venu--

PRESIDENTA

LA GUARRA DE DISNEY!

(solemne)

Ja he sentit prou, 

poseu en marxa el “Project Dawn”

La presidenta surt de la sala sense dir res més. Només se senten els seus passos allunyant-se.

No puc assegurar que aquesta reproducció sigui cent per cent fidedigna però s'assembla molt al què va passar. Sé que us esteu preguntant què és el meravellós “Project Dawn”. Tranquils, els documents classificats diuen que era una operació súper secreta per fer tornar a Barbie al lloc que li correspon, a la cúspide de les joquines i per tal d'aconseguir-ho han incorporat quarte models de cossos a les nines : Classic, Tall, Petite i Curvy.

Ara mateix sé que us heu aixecat de la cadira aplaudint el gran moviment, arriscat i estratègic de la multinacional, oi? Normal, si fins i tot Lena Dunham i Ellen ho han fet.

Em fa gràcia que s'aplaudeixin en sobremesura els nous models, de la mateixa manera que em fa gràcia que titlleu de masclista, capitalista i satanàs a un tros de plàstic. 
És evident que els valors que transmet la companyia no són els més adients, tampoc sóc imbècil. Quan jo tenia sis o set anys i vaig demanar anar a veure les nines en una botiga de joguines, el meu germà gran, en un atac de protecció fraternal, li va deixar anar a me mare: “ No li ensenyis això a la nena que es tornarà tonta”.

Com si una joguina realment tingués la capacitat de fer una cosa així, per art de màgia. Tu compres una Barbie i et baixa el coeficient intel·lectual mentre que et puja el tradicionalisme i decideixes ser mestressa de casa.

La meva mare no li va fer cas i, sent la petita i la mimada, vaig acabar tenint més nines que les que cap nena hauria volgut. Ara deuen haver acabat en mans d'algú que no les estima i no els dóna una vida tan emocionant com jo. Que per què us estic explicant tot això? Per què defenso una nina que conté molts dels valors contra els quals professo? A continuació faré una afirmació que pot crear força controvèrsia: Jo sóc Barbie Girl. Totalment Material Girl, com deia Madonna. 

Li has de comprar vuit cotxes, tres cases i un gos. A més, té una figura impossible. Potser sí, és cert, però les meves (com les de moltes nenes) vivien en blocs de pisos fets entre estanteries mig buides i dormien sobre llibres amb un tovalló com a llençol. I sí, he crescut amb les nines que eren primes, rosses i tenien els ulls blaus i sabeu què? A mi Barbie mai m'ha fet sentir insegura sobre el meu cos. La vida és més simple. 
Les meves nines van ser la meva primera font d'històries i, coneixent-me, eren històries complicades i rocambolesques que duraven més d'una i dues tardes i s'acabaven amb un “To be Continued”, res a envejar als culebrots de TV3. I d'aquí... a estudiar narració serial. Jo no trobo que això sigui quelcom tan terrible, no?

Voleu saber què m'ha fet sentir insegura? La gent que es sorprèn quan s'adonen que a partir de la 38 també pots tenir gust per vestir; el que en una discoteca em va dir que ho petava perquè m'agradava ballar (és veu que sóc rara avis); el noi que amb setze anys em va deixar anar “Si fossis prima series guapa” (perquè ara no ho puc ser); el que, quan li vaig explicar això amb vint-i-un, li va donar la raó; créixer d'insults diaris.... Us penseu que per introduir una Barbie Curvyaixò no li passarà mai més a ningú? Que no es llençaran més entrepans a l'hora del pati? Que cap nena es llevarà i comprovarà si se li marquen més els ossos avui que ahir?

Voleu fer el favor de no aplaudir una estratègia de màrqueting per vendre més nines i més vestits com si fos la gran revolució o a la Meghan Trainor o a qualsevol altra cosa que hàgem decidit que, des de la cultura pop, defensa un altre tipus de cos perquè (ui, sí) ens està obrint el cos a tots. Hipòcrites que som tots. De veritat necessitem una nina amb la etiqueta de gorda “curvy” per dir: Ah, ara sí... ja són “persones acceptades per la societat”? Au va, a cagar a la via. 

Papa, mama, vull ser guionista.

"Fake it 'til you make it" és un principi psicològic una mica dubtós. Anar a córrer amb bambes i samarreta a conjunt per tenir resultats ràpid, també.

De fet, he estat tres anys fakejant que sé què estic fent amb la meva vida però no acaba de funcionar. Potser puc demanar que em convalidin un curset d'estiu de l'institut del teatre per seguir sumant titulacions estranyes al meu currículum.

Penso en el dia que vaig dir a muns pares: "Papa, mama, vull ser guionista" - aka: viuré de vosaltres fins als 45 -. La reacció natural, com en tota família de classe mitja, va ser  fer veure que no passa res i dir "és l'edat" com allò de tenyir-te lila, escoltar heavy o dir que no menjaràs carn. El cas és que, a diferència de tot lo altre, no ha passat i ara ja no els fa tanta gràcia. I és que no es mereixien una cosa així. Ells ho havien calculat tot - menys a mi, però això és un altre tema - un fill advocat, un enginyer i una [metgessa/professora/economista]. Exacte, guionista no entrava a la llista d'opcions. Ara què?

Vaig entrar a Hogwarts la UPF encara no sé com. Segons els meus càlculs - sortits de la literatura barata juvenil - tot quadrava. Un lloc fantàstic i, igual que l'Alícia, un seguit de personatges estranys que m'havien de guiar dins del món meravellós. Evidentment, en aquesta història jo era la escollida per salvar la indústria audiovisual del país.  Només hi havia un detall, una petita pertorbació a la força : érem 96 escollits. - plot twist -

Un exèrcit de gent especial per conquerir el món de la faràndula. No hi ha lloc per tots. És una mena de competició espartana d'on els més dèbils no en sortiran vius. May the odds be ever in your favor i tal.

Aquí entra tota la part del fake i el make: potser si faig veure que sóc tan bona com ells, si m'hi apropo prou, si crec en els seus déus - Goddard, Kaurismaki, Shyamalan, Ozu - ... però això no s'encomana, és veu. El talent és una malaltia hereditària, com la miopia. Quina mala sort. 

El meu germà, l'enginyer, que a més a més té coneixements avançats sobre la psicologia moderna - aka: google - em va diagnosticar "El síndrome de l'impostor". Si has de tenir un trastorn val més que sembli sortit d'una pel·lícula de Bourne. Faré servir els meus infinits coneixements científics - H2O és una sèrie sobre sirenes - per explicar-ho: creus que qualsevol persona pot fer allò que tu fas i, a més, ho farà millor. Uf, ja ho he dit.

Arribats a aquest punt no sé què fer. Lluitar contra 95 persones era una cosa, fer-ho contra la meva percepció del món n'és una altra. A més, és tan clixé això de "l'enemic ets tu"...  Si no puc ni acabar aquesta merda  article en alt m'hauria de replantejar moltes coses, no?